En un marc incomparable, en el mas de Rafael Pastor, on els Palominos celebrem la nostra Dinà, és on comença la història d’aquesta crònica. Va ser allí, on un esgotat Luis Molina, després de 14 anys complint de forma excel·lent amb la seua tasca, em cedia el seu lloc davant una feina tan honorable i emotiva com aquesta: Narrar els moments més especials, que s’han viscut al llarg de l’any fester a la nostra filà, Els Palominos.

Com que sóc nou en aquest ‘affaire’, he decidit estructurar la meua crònica en deu breus capítols i alguns petits apunts entre ells. Capítols que fan referència a les deu dates que considere més importants dins d’un any fester normal. I amb normal vull dir sense càrrecs, ni centenaris de filà o de festa, ni altres actes especials.

Així doncs, l’inici d’aquesta història no pot ser un altre que:

1. La Dinà

Dins del parc natural de la Font Roja, al mig de la serra de Mariola és on s’ubica l’espai que triem els Palominos per iniciar el nostre any fester, i per acomiadar-nos entre nosaltres de cara a les vacances d’estiu, que separaran a festers i amics, durant uns mesos, abans de la cita ineludible que vivim a l’octubre en mig any.

La dinà del mas de Pastor va ser com ho és sempre realment divertida. De bon matí ja ens van rebre amb els tradicionals timonet, herbero, canthueso o biri-biri, cadascú el que trie, de cara a anar fent boca per a l’esmorzar. A continuació d’açò, els trofeus de petanca, de cotos, on vam repetir campions, i d’algun altra disciplina tradicional, que ens fa passar un matí entretingut abans del dinar. En començar el vermut, portem endavant el concurs de cabos, que musicat per la banda d’Alcoleja, ens acompanya ja fa uns tres anys, en allò que sembla que ja s’ha instaurat com a part de la tradició dels actes a celebrar, en aquesta festa. Més tard, dinem, i a continuació una mica d’aigua. No tanta com altres anys, però... què seria de la dinà sense un parell de ‘poalades’  per a refrescar l’ambient?

Aquest any, la cosa no es va allargar massa, perque no sé si recordeu que havíem de baixar-se’n prompte cap a Alcoi per veure el partit de futbol de la Selecció, que eixe mateix dia es va proclamar campiona de l’Eurocopa d’Àustria i Suïssa.

__________

En eixes dates, posteriors a les festes, es van produir les eleccions al cos de Majoral de l’Associació de Sant Jordi, a les quals es presentà Enrique Soler, recolzat per tots els Palominos i alguns altres més, guanyant el seu càrrec sense oposició.

Abans que comence l’estiu hem de fer una última referència quant a festa, que té lloc en el ja habitual:

2. ’Ensaio’ del pati.

Aquest any estava tematitzat en la festa dels San Fermins. Tots els Palominos vam aparèixer amb mocador roig al coll, amb samarretes de kukuxumuxu, alguns fins i tot ben uniformats: de blanc, amb txapela i faixa roja. Vam arribar, fins i tot, a tindre una vaca, que encara crec que està per darrere de la barra. I ella mateixa va ser l’encarregada de provocar un ‘encierro’, que va acabar als Judios, on els ‘mozos’ ja cansats es van recuperar fent una ‘formadeta’.

En eixe ‘ensaio’ vam contar en la presència de primer i darrer tro dels Asturianos. Filà que ens va ajudar a baixar l’’Entrà’ l’any del Capità i amb qui, des d’ací vos recorde, tenim un compte pendent per a enguany, que tenen l’Alferes i per a l’any que ve, amb el Capità.

__________

Una vegada passa l’estiu i ens retrobem en la filà després de les vacances, arriba l’hora de:

3. La visita a Fontilles i el Mig any

Com en els últims anys, tot comença amb l’expedició al sanatori de Fontilles, enguany més nombrosa que mai a causa de què encara ostentem càrrec. El dissabte baixàrem els de sempre i ens divertírem com mai, amb la molt estimable col·laboració d’alguns Cavallers i sobretot del Capità i ‘medallista’. Al dia següent arriba la festa i la visita als malalts, on tots ho passarem de categoria.

Espere que aquest any en què entrem, fem tots un  esforç per promoure aquest acte, tan divertit, bonic i solidari que fa la festa d’Alcoi, i que la filà continue baixant en un nombre considerable de gent.

Una setmana després, arriba el ‘mig any’.

Un ‘mig any’ aquest, que sempre serà recordat pels Palominos d’una forma especial. Quan de bon matí es van confirmar els pronòstics de pluja, tots ens vam sentir una mica malament. Era inevitable suspendre els actes de la glorieta, que sempre solen ser els moments més divertits d’aquesta celebració.

Automàticament, els Palominos ens vam reunir a la filà i allí vam dinar junts a base de paella valenciana, ‘all i pebre’ i farinetes, muntant la festa pel nostre compte i divertint-nos com és habitual.

L’olla no calia preparar-la, ja que Dani Albors, fester de la nostra societat i un dels cuiners més importants de la zona, l’havia preparada prèviament, divendres per la nit, a la filà.

Quan a la nit ens vam reunir per sopar i fer l’’entraeta’ va passar un succés totalment memorable: Els Palominos vam recordar el que és l’origen del nostre nom!

L’olleta, per aquestes coses que no són culpa de ningú es va fer roïna, però la majoria de nosaltres més valentes que unes pistoles i carregadets de cafè, ens la vam menjar. Ai al dia següent... Tota la filà anava de caguetes! No sabeu com em vaig riure escoltant els comentaris dels festers afectats.

En el moment de servir-la hi havia qui pensava que Dani, en una demostració de creativitat culinària, li havia posat a l’olleta formatge, o fins i tot vinagre. Creiem que no li havia encertat el gust, però bo, cap a dins. També hi havia qui deia que, el que ens feia falta era passar fam en una guerra per a apreciar un bon plat de calent, entre cullerada i cullerada. A qui li va sentar de categoria va ser a David Gisbert, que encara no feia un mes que s’havia casat i era el primer plat de calent que li donava al seu cos. Per a d’ell estava excel·lent. Crec que va repetir i tot...

I si no les dones dels de Quart, que no es creien que s’havien indigestat, i li tiraven les culpes al cafè. Beuratge, que com tots sabem ben bé, no pot fer-li mal a ningú...

En fi, un mig any inoblidable, des del qual sense voler, vam homenatjar als nostres avant passats Palominos, que com tots sabeu van tindre una experiència semblant amb una mala feta de cafè. O al menys això és el que conta la llegenda...

__________

El 15 de desembre, rebem la mala noticia de la mort de Paco Botí Ibáñez, ‘Palla’. Un dels més antics de la festa a qui tots trobarem a faltar notablement. Personalment, tinc dues imatges d’ell en els darrers anys que sempre m’ajudaran a recordar-lo: la primera, vestit de palomino abans d’arrancar la processó de Sant Jordi amb un ciri dels grans, i la segona, fent-se el vermut en la dinà, un dels pocs actes als quals acudia, amb la seua samarreta clàssica d’un bou als San Fermins. Des d’ací li envie un emotiu record cap allà on es trobe.

L’hivern anà passant entre ‘ensaios’ i nadalates. Palominos i Creuats es tornen a reunir en el que ja comença a semblar una tradició que no s’ha de perdre. Aquest any amb el centre comercial Alzamora com a seu, el IV Concurs de Nadaletes entre col·legis, va resultar tot un èxit. Van participar tres col·legis d’Alcoi i un d’Ibi. Acompanyats de forma excel·lent pel cor dels més veterans de les dues filaes, que com sempre segueixen demostrant que la veu i les ganes de divertir-se no els abandonen, malgrat el pas del temps.

La butlleta de loteria de Nadal que vam fer enguany, va ser la imatge del pont de Sant Jordi que tenim a la filà. Pont, que segons vaig sentir al vídeo que Ciudad  va fer sobre la Història viva de les filaes, va ser regalat a la nostra institució, en forma de lloguer per un fester que se’n va anar a viure al local després de barallar-se amb la dona. Em pregunte si el castell que hi ha al costat de la barra serà el fruit d’una segona discussió...

Els divendres van passant poc a poc i cada vegada estem més damunt de festes. Alguns freqüentem la filà per tal de posar montepio, altres a fer cotos, o a les dos coses. Fins i tot rebem visites inesperades, com la d’uns ‘Mariachis’ que van vindre un divendres a veure’ns encara no sé ben bé com. Segur que Tomàs tindrà alguna cosa a veure.

En els ‘ensaios’, enguany s’han inclòs diverses novetats. En primer lloc, es realitza un sorteig entre tots els assistents. La primera vegada va ser un pernil, i després han hagut botelles de cafè licor o altres begudes, sempre acompanyades per una guitarreta de canya que s’encarrega de regalar el nostre amic Pepito ‘el Mecànic’, a qui des d’ací vull agrair-li la seua desinteressada col·laboració. Per a mi, ‘ensaios’ enguany n’han hagut pocs, encara que jo em considere dels que mai en tenim prou. A més a més, amb un poc de mala sort a l’hora de posar les dates, ja que un d’ells va coincidir amb el Madrid - Barça, i el futbol a la filà... com que no és el mateix. Una cosa que m’agradaria ressaltar, ha estat el paper de la xaranga que ens acompanya als ‘ensaios’, la Clandestina. Aquesta xaranga, se suposa que és una de les millors d’Alcoi. I he de dir que en alguns aspectes és totalment cert, ja que enguany hem escoltat marxes com Any d’Alferes, Dehu de veta o, sobretot, Usul el M’Selmein, L’entrà dels Moros, que és molt difícil que altres músics toquen, i que a tots ens agrada molt sentir-les i formar amb elles. Ara bé, tinc la sensació de què el preu que hem de pagar és suportar les excentricitats d’algun dels seus components, que de vegades sembla que facen la festa més per a divertir-se ells, que per a què ho passem bé nosaltres. I com a mostra, recorde l’assaig de les Carnestoltes, on hi havia moments en què semblava que estavem més a una xirigota de Cadis que a la filà. En defensa de la Junta, he de dir que açò crec que ha canviat, les últimes voltes que han vingut i ara es comporten una mica millor. Jo sóc el primer que vull que els músics ho passen bé, perque així serà senyal de què l’’ensaio’ funcionarà. Però sempre dins d’uns límits, perque a última hora, ells estan cobrant i nosaltres pagant, i la cosa ha de funcionar així.

En el nomenament de festers veterans de l’Associació de Sant Jordi, enguany hem tingut la sort de què Juanito Valls passarà a engrossar el llistat que d’aquests festers hi ha a l’Associació, en un emotiu acte.

Així poc a poc ha anat passant l’any fins arribar a la Junta de Rams, on tots els festers passen a aclarir comptes amb la filà i a demanar l’acte de festa que els pertoca per dret.

I per fi, arriba l’1 d’abril, i puntualment es destapa el cartell de festes. Aquest, és el moment que prenem com a punt de partida de cara a la festa en Alcoi.

Eixe primer cap de setmana, concretament Diumenge de Rams, tenim una cita amb els xavals de Gormaget per fer un ‘ensaio’. Enguany, no se sap tampoc perque vam tindre als músics un hora sense tocar a l’espera dels xavals que no arribaven. Així i tot, va ser un moment realment entranyable, en el qual com sempre ens divertim bona cosa, tant nosaltres com els nostres convidats.

La setmana santa arriba i amb ella el ‘trofeu de filaes’, que intenta reunir la festa amb l’esport, de la millor forma possible. Enguany, a la nostra filà es va aconseguir el subcampionat d’esquaix de la ma de Dani Valls, ‘l’Embalsamat’ i de Carlos Santamaria Junior. Enhorabona als dos.

__________

I eixe mateix diumenge,

4. La Glòria

Un dels dies més esperats per tots els festers, en què la ciutat d’Alcoi brilla de forma inusitada. Representant a la filà trobem a Ricard Gimeno, el primer ‘gloriero’ de Quart de Poblet, que no l’últim, de la història de les festes d’Alcoi i a Carlos Garcia, el primer ‘gloriero’ de Seient, i segurament l’últim, de la història de les festes d’Alcoi. Els dos van fer el seu paper d’una forma magistral deixant sempre en molt bon lloc el nom de la nostra filà.

Enguany també hi vam tindre alguns canvis. En primer lloc, els Gats ens van abandonar, a causa del seu canvi de local, en favor dels Judios i dels Contrabandistes. També va haver una variació del recorregut fins la plaça. Açò, la veritat és que no em va agradar massa, ja que m’estimava més la pujada per País Valencià i Sant Llorens, que el carrer Sant Jaume i Santo Tomàs. Ara bé, en favor del nou camí, està la visita a l’església de Sant Jordi, que segur que va servir per perdonar-los algun pecadet als ‘glorieros’, que en tenen i de ben grossos.

La desfilada va ser correcta, com sempre. Arrancant amb els sons de Als llaneros dianers, el sergent moro, va dirigir als ‘glorieros’ pels principals carres de la vila d’Alcoi. Tots vam poder gaudir de la glòria, encara que alguns sols fins al Casal, ja que la parada a la Penya ‘el Bon Humor’ es va allargar més del previst quedant-se casi a despullar al ‘gloriero’ d’allí i a agranar el local. Però també va haver qui va acompanyar al ‘gloriero’ de la filà tot el recorregut per a ajudar-lo en allò que necessitara i fer-li costat.

A mig dia, ja acabada la glòria, després de la mascletà, se n’anem a dinar a la filà. A aquest dinar vam tindre un moment molt especial quan es va fer entrega de la insígnia d’or als festers que ja porten més de cinquanta anys de fulla sencera a la nostra filà. Acte emotiu que va congregar als més veterans de la nostra societat i que a tots ens va fer sentir orgullosos. La celebració es va allargar bona cosa, i va acabar amb els primers passos de l’assaig d’una coreografia preparada per als soparets.

__________

Set dies després,

5. La Glòria infantil

Aquest any passada per aigua es va haver de suspendre i emplaçar a la vesprada dels músics abans de la Festa del ‘Pasodoble’. Ara bé, el nostre ‘glorieret’ Luís Galiana va poder combregar a la missa del matí i va estar recolzat en tot moment per festers de la filà. Fins i tot en el dinar, que si què es va celebrar com no podia ser menys, i on vam passar una estona realment agradable.

__________

6. L’’entraeta’’ i la treta del ‘montepio’.

Van ser dos cites per les quals no podem passar sense fer una parada. En la ‘entraeta’ els Palominos vam baixar per Sant Nicolau als sons de Centenari Mudèjar, El Moro del Sinc i Als Berebers entre d’altres, tenint un notable èxit entre el públic que omplia els carrers en aquestes jornades prèvies a la trilogia festera. Enguany, segurament per la crisi, sols en vam poder fer una, la oficial, així que ens la vam agafar tots amb més gana i va resultar molt divertida.

El darrer divendres abans de festes vam fer la processó del trasllat, on va haver una notable assistència palomina per a quedar bé amb el nostre patró. A continuació se n’anarem a la filà, on hi havia l’’ensaio’ de la treta del ‘montepio’. Es notava que ja estavem damunt de festes perque començaven a deixar-se veure eixes cares que sols tenim la sort de veure en la trilogia festera. El dia els músics estava a quatre passes i tots ens ho vam agafar amb bona cosa de ganes. Tant va ser així que ben entrada la nit semblava que la seu de la filà Mudèjars s’havia traslladat a la Plaça de Dins, ja que si passaves llista entre els qui allí ens trobavem segur que n’erem  més que en molts dels actes de la trilogia festera. Alguns anaven disfressats o amb perruca, però si et fixaves bé acabaves reconeixent totes les caretes.

Actes previs aquestos, que el que fan es apropar-nos a la avantsala de la festa,

7. Els Músics

Aquest any especials, donada la celebració de la glòria infantil. Acte, que va arrancar a la font redona amb una gran assistència de públic, tot i el seu canvi de dia. Els xiquets van baixar pel carrer Sant Nicolau amb molta alegria, i el cas de Luís Galiana no va ser diferent.

Més tard, les bandes feren la cercavila que les portà a la plaça, lloc on s’interpretà l’himne de Festes que posa punt de partida a la celebració de la trilogia en Honor a Sant Jordi. Els Palominos sopem a la filà, i fem la nostra tradicional ‘entraeta’, enguany pel carrer Sant Llorenç. Dita ‘entraeta’ va poc a poc perdent festers. Uns perque se’n van a casa per a poder matinar al dia següent per fer la ‘Diana’, altres seduïts per la festa nocturna de la Plaça de Dins i altres llocs diversos.

__________

Al final tots a dormir per què comence el

8. Dia de l’’Entrà’

La ‘Diana’ és l’acte que dóna l’inici a la trilogia festera. Possiblement siga un dels actes més emotius per al fester, al qual acudeixen en massa els qui han d’eixir en els tres trams i un bon grapat de membres de la filà que volen acompanyar a aquestos al llarg de tota la desfilada.

Enguany, la Societat Instructiva Musical de Benigànim i el Grup Barxell de Dolçaines i Tabals interpreten la peça Un moble més per a l’arrencada a la plaça. Mario Pons tindrà l’honor de fer el cabo davant una esquadra realment especial, i voluminosa. La ‘Diana’ baixa cap al Casal pels carrers més antics de la nostra ciutat, i avança a bon pas en direcció a l’església de Sant Jordi. Més endavant seran les notes de El k’sar el Yedid les que facen formar als festers en direcció al partidor.

Arranca el segon tros, amb Alfonso Caerols com a cabo, i el secretari té temps de prendre’ns el pèl dient-nos que el cabo del tercer tros és un tal Jordi Moltó. El qual arribat el moment farà una arrencada excel·lent, deixant en molt bon lloc a tota la filà. I així va baixant la festa cap a la plaça on posarà el seu punt i final aquest primer acte tan especial.

L’esmorzar és ràpid, ja que quasi tots volem anar a veure l’’Entrà’ o a fer-se un parell de gotets pels carrers (i qui puga les dos coses).

A mig dia dinar d’’esquderos’ i prompte cap amunt, que després de l’any de càrrec hem d’eixir els segons. Per a mi enguany va ser un any especial. Després de trenta-un any en aquesta societat em posava davant d’una esquadra per a fer-la moure al so de Centenari mudéjar, la peça que José Mª Valls va composar en honor a aquesta cita tan especial que els Palominos vam tindre al 2004. Alternem la marxa amb El moro del Sinc, peça clàssica a la nostra filà que no pot faltar en cap de les nostres ‘entraes’. Amb el meu germà Jordi a un costat i Jordi el Metge a l’altre, vaig compartir el primer tros de cabo en un dels moments més emotius que han tingut per a mi aquestes festes. A l’esquadra de darrere venia José Mª Belda de cabo, amb altres festers, i encara que no els vaig poder veure sé de bona fe que van quedar molt bé, al igual que Paco Ferràndiz, Rafal Candela, Toni Pastor,..., els cabos del segon tros, que segur que va quedar de categoria , com es mereix la filà. Allò que em sembla, no va quedar massa bé, va ser el canvi d’esquadra. No sé si per falta d’assaig dels ‘esquadreros’, per les preses de la junta, pels de l’associació, que tampoc ajuden, o una mica per tot, aquesta és l’assignatura pendent que la filà té de cara a la desfilada. Així que ja sabem, tots a esforçar-se i a posar remei.

L’Entra, pel que m’han contat va estar molt bé. No cal que vos compte com va triomfar Lluc, el fill del Pau i Begoña que feia que la gent es trencara les mans aplaudint. La veritat, quasi com tots els xiquets, però amb una nota més de color. Com a novetat, teníem a les dones de la filà, a les quals enguany hem enguany proveït d’armes. Han baixat desfilant “de quatre en fondo”, encara que no sé si molt contentes. Me s’ocorre proposar des d’ací que anem pensant en inventar alguna ‘roponà’ per a l’any que ve, així podrem fer coses més entretingudes passant-s’ho millor nosaltres, i fent que el públic gaudisca al pas de la filà. Ja que segurament estaran cansats de veure passar moros de quatre en quatre, uniformats de cap a peus, any darrere any.

Com que l’’Entrà’ va acabar tan prompte vam tindre l’oportunitat de començar l’altra festa quasi a hores de cristià, allargant-la fins ben entrada la nit a la Placeta de Correus. Cada vegada són més ells llocs que els festers hem de visitar per compromisos i històries. Possiblement això haja produït el fet que la nit de l’’Entrà’, la filà molt prompte estiguera buida. O igual es que com vam començar tan prompte, la gent ja s’havia retirat.

__________

No sé perquè, però tots van anar desapareixent sense fer pols ni remolí de cara al

9. Dia de Sant Jordi

La Segon ‘Diana’ marca l’inici d’una jornada que sempre té un toc infantil a la filà. Enguany pel País Valencià la filà pujava amb un bon nombre de gent. Tal volta perque ixirem dels últims i no feia falta matinar tant. I es que resulta curiós veure als qui fa uns anys es gitaven sobre eixes hores, que ara s’alcen com a pares orgullosos per a portar els seus fills al que és el seu acte preferit.

Dóna gust poder veure les esquadretes de xiquets amb palominets i palominetes realment menuts, que ja comencen a formar i a demostrar bones maneres dins del món de la festa.

Tot açò adreçat amb la participació musical dels més veterans de la filà, que en aquest acte especial acompanyen als nostres músics tocant les canyetes. Els darrers anys hem eixit amb El gatet un pasdoble que s’adapta de forma excel·lent a aquest instrument, però enguany vam arrancar en una novetat: Tots menys uno, peça que segons l’assessor musical de la filà i especialista en l’instrument Manel, també podia quedar molt bé i així va ser. Així doncs, ja tenim dos peces, per anar alternant.

Una vegada acaba l’acte tots anem a esmorzar. Bo, ‘tots menys uno’, com el pasdoble, perque algú ha de portar el banderí en la processó de la relíquia.

En acabar, el passacarrer. Els xiquets llancen caramels, algun majoret gaudeix com si fóra xiquet, la banda ens acompanya recorrent els carrers del centre d’Alcoi i posem punt i final a la Casa de la Cultura, on ens fem la tradicional foto de tota la filà.

Seguidament anem a dinar. Enguany estem més amples que altres anys, imagine que per qüestions de l’aforament, i gràcies a la carpa. Però com a càstig, el sol es ceba en nosaltres i ens fa passar una calor infernal. Però no hi ha problema, la festa continua amb la banda tocant i la gent formant entre plat i plat. En algun moment, Francis i els més joves de la filà amenitzen el dinar amb algunes cançons, que amb l’ajuda d’un megàfon fan que la gent passe una bona estona. Alguns altres fem una escapadeta a la fira, a acompanyar a Alfonso ‘l’Advocat’, per a comprar regalets als més menuts de la filà, que volen vindre-se’n amb nosaltres. I en tornar continuem amb la festa fins l’hora de la processó.

Devots i festers, quasi tots s’encaminem cap al carrer Major per acompanyar el nostre patró en la seua desfilada més honorífica. Alguns van fer una paradeta, com Luís ‘el Jardiner’, que va tindre una experiència diguem entre cometes ‘sexual’ amb un dels bous que estiraven la imatge del Sant. Quan estava darrere de l’església va veure a l’animal descansant i es va acostar a d’ell fent-li la broma. Quina va ser la seua sorpresa i la dels amics que l’acompanyaven quan el bou li va pegar una llepada a la braga dels pantalons que casi li’ls deixa com a un benimerí. No vull ni pensar en les processons que haurà de fer Luis per a què Sant Jordi no li ho tinga en compte.

La filà acompleix amb el patró tant com és possible, i cadascú va on li ve bé en eixe moment fins l’hora de sopar. Uns quants preparen la retreta i es riuen bona cosa a ritme de Joselito ‘el pequeño ruiseñor’ i ‘los cascabeles de su caballo’ mentre no deixen parlar a Jordi que tracta d’organitzar la desfilada. El sopar s’allarga i pugem a la carrossa quan aquesta ja va en marxa. El resultat és sensacional, i acabem fent una formadeta a miges amb els Judios, amb dos falsos primers trons molt clavats en el seu paper.

Més tard anem a la filà, on la gent balla després del sopar, i on podem veure un carro musical tematitzat, amb els colors de la filà, que assoleix un gran èxit entre tota la gent.

Cadascú allarga la festa com vol i com pot, per al dia següent alçar-se ben prompte per a la batalla del

__________

10. Dia dels Trons.

Bon matí, ja trobem alguns festers fent les guerrilles. Quasi tenim un disgust amb el trabuquet de Jordi Faes, però al final tot acaba bé, i em sembla que ell content per alliberar-se de l’esforç del ‘disparo’.

Després d’esmorzar s’encaminem cap als Salesians, punt des d’on parteix enguany la nostra filà. Allí,  tots en ordre i uniformats fem un dels ‘Alardos’ en què més es dispara segons la meua memòria, arribant a quedar-se quasi tota la filà sense pólvora.

Em sembla que no disparem tots. Ja que fa uns anys que sent que un comando de veterans aprofita la batalla del matí, per acostar-se a la Penya el Bon Humor i passar una bona estona, mentre altres lluitem sota signe de la bandera mora. Ara, també estic tranquil, perque sé que les noves generacions venen empentant. Com el Diego, el xicon de Jaume, que encara no té un any i ja va vestit amb el seu peto del ‘disparo’. Tremoleu Cristians, que en uns anyets anem a canviar la història.

A migdia dinar en la filà, i a la vesprada, després de l’estafeta i l’ambaixada, altra vegada a la guerra. Quasi al final de l’’alrado’ Francis va vindre a dir-nos que la Guàrdia Civil estava vigilant i fent fotografies pel recorregut, per veure si els festers acomplien amb la normativa. Vam coincidir en ells a meitat del carrer Sant Llorenç i ens van seguir fins la plaça. Doncs vos puc dir, de bona font, que van estar fotografiant-nos i observant-nos amb deteniment, ja que jo estava molt prop d’ells. I la impressió que em va fer va ser, que els Palominos els vam donar una bona lliçó de com s’ha de fer aquest acte, disparant a la plaça de forma excel·lent i amb total seguretat. Crec que podem sentir-nos orgullosos, tots.

Ja arribada la nit, Sant Jordi s’acomiada de nosaltres en l’aparició. Però encara resta temps per a la diversió, enguany en forma de Soparet del Pakistaní, per a un bon grapat de Palominos. Vestits amb americana damunt del trage de moro, alguns amb bigot o perilla, altres venent flors i pel·lícules, ballant i cantant, vam posar un bon grup de festers de la filà, el punt i final a aquesta trilogia festera.

I és ací on jo també vull posar punt i final a aquesta crònica. No sense demanar disculpes a tots per no haver contat més coses interessants, que segur que n’han passat, però un no pot estar en tots els llocs. Més encara, contant que ha sigut un any en  què els Palominos hem estat per Vilarreal, o per Manchester, entre altres llocs. Sols vos demane, que per tal de millorar açò de cara l’any que ve, s’acosteu a mi per contar-me tots els moments brillants que penseu que haurien d’aparèixer en aquest escrit: La crònica dels Palominos.